Lectura 3er Trimestres de literatura

Ramona, adéu - De Montserrat Roig

Ramona adéu té com a protagonistes tres dones barcelonines d'una mateixa família -ávia, mare, filla-, que porten un mateix nom, Ramona. Les dues primeres estimen amb passió la Barcelona que les envolta, mentre que Mundeta, la darrera component de la saga, viu en una Barcelona en franca decadència. Al llibre, hi ha tres Barcelones, i tres sentiments diferents enfront la ciutat. Per un diari amb data concreta- sabem que la primera Ramona viu al barri de Gràcia, quan era encara un poble que no formava part de la ciutat; i ens, assabentem, també, de la inauguració del primer tramvia elèctric, de la guerra de les colònies i dels seus problemes, de la integració del barri a la ciutat ... ; però sobretot coneixen el profund amor d'aquest personatge per la seva ciutat, un amor que farà que, a París, s'enyori profundament. En canvi, per a Mundeta, per la universitària que viu en plena època franquista, Barcelona és, ja, una ciutat decadent que conserva únicament alguns espais interessants -aquells més antics, que tenen com a centre la Rambla-, però que el pas del temps ha degradat; és,sobretot, sota la dictadura, una ciutat opressora de la qual Mundeta vol escapar.

Biografía. MONTSERRAT ROIG

Montserrat Roig

Barcelona, 1946-1991. Narradora i periodista. Filla de l’escriptor Tomàs Roig i Llop, llicenciada en Filosofia i Lletres (1968) i lectora d’espanyol a la Universitat de Bristol (1972-1973), és un dels noms més representatius del conjunt d’escriptors que es van iniciar literàriament a finals dels seixanta. Autora d’èxit i compromesa amb la cultura catalana i amb el feminisme, es va donar a conèixer amb Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen (Premi Víctor Català 1970), fet que li va valer la inclusió, ja el 1971, en La generació literària dels 70, d’Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells.

Aquest primer recull de narracions inaugurava un cicle que va continuar amb tres novel·les: Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres(1977, Premi Sant Jordi 1976) i L’hora violetaNarcís Oller i Mercè Rodoreda especialment), els textos es construeixen des de l’òptica de les dones que viuen aquesta història i, per tant, en donen una versió marcada per la condició sexual dels personatges principals, sovint mitjançant els seus propis escrits (des de cartes fins a una novel·la). Per això són importants temes com les relacions entre les dones, els rols socials que se’ls adjudiquen, la sexualitat femenina, la problemàtica de l’articulació de la seva subjectivitat, el paper de l’escriptura en aquesta articulació, les relacions de poder entre els sexes, etc.
L’òpera quotidiana (1982), protagonitzada encara parcialment per una Miralpeix però decantada vers interessos literaris nous o que fins aleshores només havien tingut una presència relativa (la música, per exemple), marcava la transició cap a altres vies temàtiques i formals, cap a una nova etapa narrativa. La novel·la La veu melodiosa (1987) i els contes d’El cant de la joventut (1989), en què bona part de la crítica va subratllar la maduresa literària assolida per l’escriptora, en constituïren les dues úniques concrecions donada la mort prematura de Roig, que causà una forta commoció en el món de les lletres catalanes.

L’autora també féu alguna traducció, i alguna incursió en el teatre, en l’assaig i en altres gèneres: el monòleg Reivindicació de la senyora Clito Mestres (estrenat al Teatre Romea el 10 de juny de 1991), les reflexions de Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991) o L’autèntica història de Catalunya, il·lustrada per Cesc, en són alguns resultats. Professionalitzada en el periodisme des de molt aviat, col·laborà a Tele-exprés, Destino, Triunfo, Cambio 16, Serra d'Or, Avui, etc. i escriví textos literaris per a Lletra de canvi o Els Marges, entre d’altres.
Paral·lelament, i en relació directa amb l’activitat periodística i amb la militància política catalanista, esquerrana i feminista, va publicar Los hechiceros de la palabra (1975), Rafael Vidiella o l’aventura de la revolució (1977), Els catalans als camps nazis (1977, Premi Crítica Serra d’Or), ¿Tiempo de mujer? (1980), Mujeres en busca de un nuevo humanismo (1981), L’agulla daurada (1985), etc.

Els volums d’entrevistes periodístiques i televisives Personatges i Retrats paral·lels, dels anys setanta, i els reculls d’articles Melindros (1990) i Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991(aquest darrer editat pòstumament el 1992), juntament amb alguns pròlegs i introduccions en castellà (a Mujeres para la historia, d’A. Rodrigo, o a El derecho a la contracepción, d’E. Castells, per exemple) completen una obra que ha estat objecte de nombroses reedicions i que s’ha traduït a diverses llengües (anglès, francès, alemany, portuguès, hongarès, italià, espanyol, etc.).

JOAN OLIVER (Pere Quart)

Biografia

Joan Oliver, narrador, dramaturg, traductor i periodista, fa servir el nom de Pere Quart com a poeta. Neix el 29 de novembre de 1899 a Sabadell (Vallès Occidental), en el si d'una família de la burgesia industrial. El seu besavi, Pere Oliver, havia estat un dels fundadors de la Caixa d'Estalvis de Sabadell, i el seu avi matern, Joan Sallarès i Pla, un dels capdavanters del Foment del Treball en el tombant de segle.

Passa la infància immers en un ambient de casa benestant. Estudia el batxillerat als Escolapis de Sabadell i entre els anys 1916 i 1921 estudia Dret a la Universitat de Barcelona. De caràcter inquiet i rebel, i poc còmode amb els codis socials burgesos, estableix una forta amistat amb altres joves benestants sabadellencs com els escriptors Francesc Trabal i Armand Obiols, amb qui forma l'anomenat Grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a la burgesia i pel desig de provocar la societat del moment.

En aquesta línia, organitzen actes com els Anti-Jocs Florals, creen un Club de Senyors del qual nomenen un ase com a president, i celebren conferències grotesques. D'altra banda, però, també treballen per difondre la literatura catalana a Sabadell i al Vallès. El seu projecte més ambiciós és la creació de l'editorial La Mirada (actualment Fundació La Mirada) que, a més de publicar títols escandalosos per a les tendències d'aquell moment, també edita autors com Josep Carner i Carles Riba. D'aquest grup sabadellenc, són Francesc Trabal i Joan Oliver, principalment, els qui elaboren les obres literàries més reeixides.
A partir del 1923, Joan Oliver escriu poemes i petits contes al Diari de Sabadell, que dirigeixen els membres del Grup de Sabadell, i el 1928 publica el seu primer llibre de proses, Una tragèdia a Lil·liput. Però no és fins al 1934, amb l'aparició del seu primer poemari, Les decapitacions, que signa amb el que és el seu pseudònim poètic, Pere Quart (Pere, un dels noms de bateig, i Quart, perquè era el quart d'onze germans). Aquest poemari és considerat per la crítica com un dels més brillants escriptors de la seva generació.

Aquesta prometedora carrera literària és escapçada per l'esclat de la guerra civil espanyola. Durant el conflicte, Joan Oliver s'implica intensament en la lluita antifeixista, presideix l'Agrupació d'Escriptors Catalans, filial de la Unió General de Treballadors (UGT), i organitza el Servei de Biblioteques del Front.
El 1939 s'exilia a França, on està un temps amb altres escriptors catalans al castell de Roissy-en-Brie i després a Saint-Cyr-sur-Morin. S'exilia, primer a Buenos Aires, on el col·lectiu de refugiats es trasllada en el vaixell Florida, i, finalment, a Santiago de Xile, on resideix nou anys.

A Xile, mira de guanyar-se la vida amb diversos oficis, tots efímers, i escriu guions radiofònics de propaganda antinazi. Enyorat del que ell anomena la seva pàtria, torna a Catalunya el 1948, on troba un país derrotat i empobrit pel franquisme.
Poc després d'arribar, la policia registra casa seva, li retiren el passaport i ingressa a la presó Model de Barcelona on està dos mesos i mig. Uns mesos més tard, la seva dona, Conxita Riera, mor de leucèmia. Són per a Joan Oliver uns anys molt amargs. Fruit d'aquestes experiències fa els llibres Saló de tardor i Terra de naufragis. La correspondència mantinguda amb l'escriptor Xavier Benguerel fins al 1984 n'és també testimoni.

Durant uns anys sobreviu treballant en una impremta familiar i fent traduccions, sobretot d'obres de teatre, en un intent de revitalitzar i fer accessible a un públic burgès l'art dramàtic de la postguerra. La seva situació comença a canviar quan, el 1955, accepta la direcció d'una col·lecció de novel·la catalana a l'editorial Aymà (posteriorment Edicions Proa i, actualment, integrada dins del grup Enciclopèdia Catalana).
Contribueix també a la fundació de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona. Un cop casat en segones núpcies, viu encara de col·laboracions a la revista Destino, amb el pseudònim de Jonàs, dirigeix un temps l'editorial Alcides, i elabora un diccionari de literatura a l'editorial Montaner y Simón (la mateixa on també treballaria en tornar de l'exili l'escriptor Pere Calders). Més tard dirigeix l'editorial Proa.

Publica les seves traduccions d'obres de Molière, Carlo Goldoni, Anton Txèkhov, Bernard Shaw, Samuel Beckett i Bertold Brecht. En canvi, partidari d'un teatre d'autoria catalana, no obté del públic l'èxit esperat en les seves temptatives com a dramaturg. La seva obra més reeixida es considera que és Ball robat. Tot i que sempre ha estat present en el món teatral català, ja sigui a través d'alguna de les seves traduccions o d'alguna de les seves obres pròpies, amb motiu de la commemoració del Centenari del seu naixement (1999), es recuperen amb força ressò algunes de les seves peces, com la traducció de Tot esperant Godot, de Samuel Beckett, dirigida per Lluís Pasqual, al Teatre Lliure de Barcelona, o amb muntatges a partir de la seva obra com Això guixa, dirigit per Pere Planella, al Mercat de les Flors de Barcelona, o Joan Oliver, dirigit per Carlota Subirós, al Teatre Nacional de Catalunya.

El seu ressò com a poeta es produeix el 1959 amb l'aparició de la que ha estat considerada la seva obra mestra: el poemari Vacances pagades. Aquest llibre és un punt de referència per a tota una nova generació de poetes que, tenint a Pere Quart com a model, propugnen una nova manera de fer poesia, no elitista i més atenta a la realitat social.

Aquesta nova poesia, coneguda com a "poesia social", és el corrent literari hegemònic durant la dècada dels seixanta. El seu últim gran ressò i, a la vegada, inici del final és el mitificat recital "Price dels poetes", on diversos autors fan una multitudinària lectura de poesia, en solidaritat amb la classe obrera.

Joan Oliver es converteix en una figura pública i la seva actitud honesta i contestatària el fan veure com un símbol de la lluita antifranquista. És com una mena de "patriarca" per als més joves i participa activament en actes de protesta com els de "La caputxinada" (1966) —una tancada de diversos intel·lectuals al convent dels Caputxins de Sarrià, a Barcelona—, on personatges universitaris aleshores joveníssims, que hi participen, com la futura escriptora Montserrat Roig, el retraten anys després com un "personatge venerable amb una atracció indefinible per la seva actitud cívica".

L'any 1970 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Posteriorment, finalitzada la Dictadura i restaurat el govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya, continua mantenint una posició crítica i insubornable, fins a l'extrem de rebutjar la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. Protagonitza també una de les primeres reividicacions professionals com a escriptor, amb el suport d'alguns membres de la Generació del 70, arran de la seva precària situació econòmica després d'haver exercit la direcció literària d'Edicions Proa, durant una sèrie d'anys, sense cap previsió de prestació de jubilació. En unes declaracions a Catalunya Ràdio, en els últims anys de la seva trajectòria, no amaga que està molt desanimat del col·lectiu d'escriptors i els retreu públicament el fet d'adoptar una postura còmoda amb la nova situació cultural i política creada amb el restabliment de la democràcia a Catalunya.
Lúcid fins a l'últim moment, Joan Oliver, segurament que més conegut en la història de la literatura catalana com a Pere Quart, mor el 19 de juny de 1986. El seu nom ha estat novament reivindicat el 1999, dins els nombrosos actes commemoratius del Centenari del seu naixement, en el qual han participat activament la Fundació La Mirada de Sabadell, amb una exposició retrospectiva de la seva trajectòria, Marines soledats, i diverses institucions, sota l'orientació de la seva filla, Sílvia, i del seu nebot, l'escriptor i diputat del Parlament de Catalunya, Ignasi Riera.

-Aquí teniu informació sobre la situació a Catalunya de la política i l'economia.Exercici: Feu-ne un petit resum.

POLÍTICA I SOCIETAT:
REVOLUCIÓ INDUSTRIAL I EL CAPITALISME

Va ser l'època on hi havia més innovacions tecnologiques i de l'expanció colonial de poténcies europees.
Es comença a utilitzar l'electricitat i el petroli, es redueix la mà d'obra i camperols emmigren a zones urbanes.
També destaca la fusió del capital amb el bancari, un nou tipus de capitalisme, monopolista.

L'OBRERISME

La dècada dels vuitanta marcada per l'organització obrera, els sindicats.
Aquestes organitzacions políticament es divideixene n dos grups:
-Anarco-sindicalisme.
-Socialisme.
El socialisme comença a tenir ressò amb la fundació del Partit SOcialdemòcrata Alemany.(1875)
1883, mort de Marx, socialisme s'esindeix entre els de socialdemocràcia i el més radicals, però s'uneixen en la Segona Internacional.(1891)

IMPERIALISME COLONIAL

Quan l'indústria es desenvolupa, busquen nous mercats i primères matèries primeres i invertir en capital. Poténcies Europees s'enfronten per poder tenir uns dominis colonials a l'Àfrica i Àsia.
L'ocupació colonial es molt ràpida i exploten grans territoris.

LA POLÍTICA ESPANYOLA

Restauració monàrquica vol dir el triomf de una política espanyola consevadora. Havien dos partits conservadors.
Monàrquia borbònica s'enfronta a les guerres colonials on l'Estat Espanyol perd i després més fracassos com en la revolta dels obrers i la guerra amb el Marroc.
Aquesta guerra amb el Marroc posa fi al bipartidisme i al govern de Maura. El govern Canaleja proposa una reforma liberal.
La crisi del 1917 posa fi al sistema de Restauració i formen un govern de concentració on participen nacionalistes catalans. Els moviments obrers continuen amb vagues i diversos atemptats i això desemboca la dictadura del general Primo de Rivera.

POLÍTICA I SOCIETATS CATALANES
NACIONALISME CATALÀ

Moviment nacionalistes s'enfronten amb els centralisme de l'Estat Espanyol. El catanalisme pren força.
Valentí Almirall fun el centre Català per aconseguir l'autonomia catalana.Un grup d'intel·lectuals se separa d'aquest centre i organitzen la Unió Catalanista.

L'ECONOMIA PROTECCIONISTA I LA GUERRA COLONIAL

Catalunya una de les zones més indutrialitzades vol monopolitzar el mercat espanyol i colonial i evitar competència de l'exterior. El camp viu una època de crisi amb una epidèmia que arriba a les vinyes catalanes llavors augmenta la immigració a les ciutats.

EL DESENVOLUPAMENT DEL CATANLISME POLÍTIC

El desastre colonial també afecta a la política catalana.
Es pretén construir un govern catalanista i autònom.
Els obrers s'agrupen o bé a la Conjunció Republicano-Socialista o a diversos corrents anarquistes.

LA GUERRA DEL MARROC I LA SETMANA TRÀGICA

BON NADAL!!!

Bon Nadal








Als que se'n van a viure a Austràlia,


als que es queden sempre a casa,


als que riuen per res,


als que tot els hi preocupa,


al que mai truca,


a qui no pot sofrir el fred,


a qui estrena un microones,


als bojos pel cinema,


als que floten pel planeta,


als que han nascut a Lleida,


a qui se'n refia de la sort,


als que passegen pel món,


als que mengen de tot,


als que compren i compren,


als que miren el carrer,


als que viuen com reis,


als que prenen te verd,


als físics i als químics,


als professionals sanitaris,


als egoistes i als solidaris,


als que esperen e-mail's,


als republicans i als seus fans,


als que caminen sense parar,


als amics de Toledo, Granada,Sevilla, Tarragona, València i Màlaga,


als que ara guarden dol,


als que estudien al vol,


a qui té la clau del temple romà,


als que es passen de llarg,


als que parlen en aquell to tan amarg,


als que han fet el doctorat,


als que han viatjat a Sudan,


als que dominen els mots,


als que els hi domina el dolç,


als que viuen dels records,


als que viuen el futur,


als que llegeixen això,


als que callen quan tenen raó,


als que criden a cada segon,


als que pugen a peu les escales,


als que baixen amb ascensor,


als astrònoms i als astròlegs,


als mestres i als meteoròlegs,


als pedagogs i als podòlegs,


als psicòlegs i filòsofs,


a qui li agrada viure de monòlegs,


als illencs,


als funcionaris i banquers,


a qui esquia de seguida,


a qui es queixa de la vida,


als publicistes i als artistes,


als que són de Madrid,


als que reneguen del risc,


a les bibliotecàries de Cocentaina,


als que fan miracles a la cuina,


als que dormen de dia,


als becaris i experts en diaris,


als que miren cap a dalt...


que tinguem tots un BON NADAL.

EXERCICI 2

B) Completeu el text que teniu a continuació (sobre el modernisme i l’evolució de l’obra de Rusiñol),afegint-hi els mots següents (els adjectius, si cal, en plural), dels quals us indiquem el nombre de vegades que apareixen:costumisme (2), costumista (2), decadentista (1), esteticista (3), modernisme (3), noucentista (1), noucentista (1), realista (1), regeneracionista (3), simbolisme (1), simbolista (2).

El modernisme

És difícil fixar els límits del _modernisme_. Se solen proposar aquestes dates:

· com a data d’inici, el 1881 (quan apareix L’Avenç velografiat) o el 1888 (any de l’Exposició Universal);

· com a data d’acabament, el 1906 (l’any en què Eugeni d’Ors, clarament _noucentista_, comença a publicar el Glosari) o el 1911 (per la mort de Joan Maragall).

El _modernisme_ té dues etapes, el límit de les quals es troba en el canvi de segle: la combativa i la d’acceptació social. També es poden distingir dues postures bàsiques: l’_esteticista_ (que té l’obra primerenca de Santiago Rusiñol) i la _regeneracionista_.

Rusiñol, modernista?

Els primers escrits de Rusiñol tenen un to d’humor vuitcentista de caràcter __costumista______________, to que no abandonarà mai del tot i al qual retornarà amb força al final de la seva vida.

A partir del seu primer viatge a París i durant l’època sitgetana assistim a l’absorció del
_simbolisme_ per part de Rusiñol. És l’època de les proses poètiques d’Oracions (1987) i de Fulls de la vida (1898) i de la trilogia de les peces teatrals _simbolistes_ –El jardí abandonat, L’alegria que passa i Cigales i formigues–, entre d’altres obres de to molt diferent.

L’alegria que passa, el primer gran èxit de Rusiñol, aglutina totes les tendències del _modernisme_ (sense abandonar del tot el _costumisme_ vuicentista). Respon a l’intent de crear teatre líric –per tant, l’Art Total– català, amb clara voluntat _rengeneracionista_ (contra el género chico i el flamenquisme), però de contingut _estecista_ (_simbolista_ per la concepció simbòlica dels personatges i _decadantista_ per la visió del món que se’n desprèn).

Al tombant de segle, Rusiñol gaudeix d’una gran popularitat. Abandona les propostes _estecistes_ i es decanta cap a altres solucions. Escriu peces satíriques, obres de to més _realista_ –amb l’inevitable regust _costumista_–, alguna d’escadussera de ressò _regeneracionista_ com la de tema antimilitarista L’Hèroe i, finalment, cau en el _costumisme_ sense pal·liatius.

L’obra més coneguda de Rusiñol, L’auca del senyor Esteve, implica el capgirament de les propostes de la primera etapa. Ja no hi ha enfrontament entre l’Artista i la societat que l’aïlla, sinó que l’autor propugna el pacte entre els dos pols del binomi. Aquesta fuga no implica pas un atansament al _noucentisme_, corrent que Rusiñol sempre va mirar amb prevenció.

EXERCICI 1

A) Relacioneu els conceptes següents (tendències dins el modernisme) amb la seva explicació:

1.Art Total	A)Tendència dins el modernisme que pretén crear un món de bellesa ideal, especialment a través d’una actitud de pessimisme vital, de la recreació de la mort, de runes, etc.
2.esteticisme	B)Tendència dins el modernisme segons la qual l’artista ha de suggerir sentiments i estats d’ànim mitjançant símbols.
3.regeneracionisme	C)Una de les dues postures bàsiques dins el modernisme: l’art té valor per ell mateix (no cal que representi la realitat), els artistes creen bellesa i no cal que transformin la societat.
4.simbolisme	D)Desdibuixament dels límits de les disciplines artístiques (com passa a l’òpera, en què hi ha teatre, música, pintura, etc.).
5.decadentisme	E)Postura (dins el modernisme) oposada a l’esteticisme, ja que els seguidors consideren que l’art ha de tenir un valor social. SOLUCIONS: 4-B, 5-A, 1-D, 3-E, 2-C